RETÍCULES TRIDIMENSIONALS: EL DISSENY EN ELS ESPAIS EXPOSITIUS

Si alguna vegada t’has plantejat, sigui per una qüestió personal com per un encàrrec laboral, organitzar una exposició o fira, de ben segur que t’ha sorgit el dubte de per on començar a l’hora d’ubicar el material a l’espai tridimensional. En aquest post intentarem organitzar els passos a seguir a l’hora de plantejar el disseny general per tal que tot mantingui una mateixa unitat.

La majoria de nosaltres la primera vegada només pensem en dos elements principals: com penjarem/mostrarem el que volem mostrar (el suport), quin itinerari pot adaptar-se millor a l’espai. A vegades li sumen el tercer element de la il·luminació i poc més. Si només tenim en compte aquests pocs elements, ens pot passar que el resultat final sigui caòtic, confús i poc intuïtiu. I en el pitjor dels casos que resulti inviable.

En realitat un espai, per complexa que sigui, no deixa de ser una capsa amb superfícies més o menys llises i, per tant, ho podem adaptar una retícula. Aquesta distribució ens permetrà una organització pràctica dels medis visuals per tal que el visitant en pugui tenir una comprensió més senzilla, natural i intuïtiva.

A tenir en compte abans de començar…

Ara bé, si en tot element gràfic és important tenir en compte allò que s’hi relaciona o que té al seu costat, en un espai 3D la complexitat en aquest sentit augmenta, ja que de cap de les maneres ho podem obviar.

Cal saber que la gran majoria de centres destinats a ubicar exposicions ens poden facilitar un mapa bidimensional de l’espai (la planta de la sala o l’edifici en qüestió).

El primer que cal que tinguem en compte, i recomanem per això agafar paper i llapis per fer esbossos, és transformar aquella planta en un espai tridimensional.

Dibuixem en un paper (no importa en absolut la qualitat del dibuix) les parets i tinguem en compte el sostre. Si pots, tingues a mà un paper de grandària que et permeti fer-ho tot en un sol paper. Si això no és possible, no et preocupis, fes l’esbós de l’espai tridimensional en petit, anota els punts de llum, entrades i sortides i esbossa un primer itinerari del visitant. Les superfícies on hi haurà material, les pots treballar en gran en un altre full. Cal que tinguis en tot moment a mà la següent informació:

  • Les mides de l’espai.
  • El nombre d’elements informatius: gràfics, textuals.
  • El nombre d’elements expositius tridimensionals.
  • El mobiliari necessari per l’espai: cadires, taules… Aquí també s’hi té en compte la il·luminació.

La distribució dels objectes cal avaluar l’alçada a la vista dels nostres visitants. L’estàndard diu que ha de col·locar-se a 170 però amb això volem llançar la pregunta de si realment la mitjana d’alçada española¹ de tota la població, dones i nens, és 170.

Sobre el paper

Un cop tinguem la informació general i tinguem un primer esbós, podem mirar d’optimitzar la nostra decisió tenint en compte:

  • L’entorn i els factors que poden influir en el resultat de l’exposició.
  • Plantejar els hàbits dels visitants quan recorren una exposició: els moviments que es preveu que facin i tot allò que poden fer i que no segui estrictament observar els elements. Per exemple, poden cansar-se i voler seure? Hi ha almenys un WC disponible i ben senyalitzat? És una exposició llarga i poden tenir set? Els acompanyants més petits poden avorrir-se? Famílies amb cotxets poden circular? Persones amb diversitat funcional o intel·lectual poden gaudir en igualtat de l’espai?
  • Les condicions de la il·luminació general.
  • Quina és la distància màxima a la qual es poden llegir els textos?
  • La distància entre expositors és massa ajustada?
  • Problemes tècnics: punts d’electricitat, dispositius de subjecció, temperatura, aigua…

Avaluem si no estem oferint una oferta excessiva d’estímuls visuals i recordem que el color, la jerarquia o la llum ens pot ajudar a dividir espais i conceptes.

Un cop tenim en compte aquests elements és el moment de l’aplicació de retícules a les superfícies per tal d’ubicar i avaluar amb les mides reals com es veurà individualment i en conjunt.

Aplicació de la retícula en un espai tridimensional

El que aquí prioritzem, com sempre, és que la retícula sigui la mateixa en totes les superfícies. Si decidim dividir, per exemple, el terra en quadrats d’1,5 m x 1,5 m, les parets i al sostre caldrà respectar-se la mateixa relació.

Es recomana que em mesura del possible, que dissenyem a escala la retícula que contindrà la informació dels nostres suports gràfics i, fins i tot, els suports.

La retícula en displays i panells informatius amb imatge i text, si a tot l’espai la relació, com hem dit, és de 1,5m, podem fer una escala 1:3 i aplicar una retícula de 0,50 m x 0,50 m, pels panells més grans o a 1:4 pels elements més petits una retícula de 37,5 cm x 37,5 cm.


¹ La mitjana d’alçada per dones espanyoles és 1,63 m. Per als homes és 1,73 m. Evidentment aquí ens estem oblidant dels nens però fer-nos una idea, la talla d’un nen o nena d’11 anys, tot i ser molt variable, està al voltant d’1,50 m.

L’autoria de la fotografia que encapçala aquest article és de @Firagirona | Llicencia CC BY-SA 3.0 (Wikipedia)

Comments are closed, but trackbacks and pingbacks are open.