ELS INICIS DE LA CURSIVA

La lletra cursiva va aparèixer per primera vegada a Roma durant la primera meitat del s. XV (d’aquí que també s’anomeni itàlica), davant la necessitat d’usar una cal·ligrafia que fos ràpida i alhora bonica per a la redacció de documents oficials. Aquesta primera tipologia s’anomenà Littera Cancellarescha i no acompanyava una tipografia rodona com passa avui dia, era un estil propi.

Va ser gravada per primera vegada al voltant del 1500 en relleu per Aldo Manuzio qui fins i tot va arribar a confeccionar-se llibres sencers amb aquesta tipografia, considerant-la la més apropiada per algunes temàtiques.

La primera vegada que va aparèixer en un manual de tipografia va ser l’any 1522 de la mà de Ludovico Vicentino degli Arrighi, qui la va popularitzar arreu d’Europa com a la tipografia de l’humanisme.

Mostra de tipologia cancellaresca de Ludovico Vicentino degli Arrighi
Mostra de tipologia cancellaresca de Ludovico Vicentino degli Arrighi (1523)

 

Les corts i intel·lectuals educades sota la influència de les modes italianes ràpidament la va adoptar la cursiva com a signe de distinció. Isabel I en va aprendre de ben petita arribant a fer-la molt bonica. Al Museu Britànic se’n conserven algunes mostres.

 

Resultado de imagen de elizabeth I Queen calligraphy
Caligrafia de la Reina Isabel I (1533 – 1603)

 

Avui dia tot i alguns corrents que ho posen en dubte, es considera la cursiva la millor lletra per aprendre a escriure quan es vol combinar bellesa, agilitat i velocitat. La lletra rodona i lligada malgrat ser la millor lletra pels més menuts que estan aprenent les lletres, no és ràpida i, per segons qui, tampoc bonica. Però això ho deixarem per futures discussions on la idoneïtat del context marquen el criteri a seguir de l’ús de cada tipografia.