Quan parlem de llegibilitat ens referim a quelcom subjectiu, ja que depèn exclusivament de la persona individual i pot variar moltíssim de cada individuo. Així que tot i ser un terme que usem com si fos una característica de les lletres, ho és de la persona; l’ús que se’n vol fer, qui ho ha de llegir, el suport i fins i tot l’hora o el moment. No és universal però és cert que podem parlar de tipografies amb certes característiques que per una majoria de gent resulten més “llegibles”.
*1. ‘serifa’ és un castellanisme, que ‘serif’ és el terme anglès. En català cal parlar de ‘gràcia
Per exemple, com ja avancem al títol, la gràcia fa que les lletres visualment es llegeixin amb una major agilitat perquè aquest element decoratiu ens ajuda (si la tipografia està ben dissenyada) que els nostres ulls llisquin amb una major facilitat lletra rere lletra. Estiguin més o menys juntes entre elles, la gràcia, ens fa d’enllaç visual d’una lletra a una altra. Ens marca una direcció.
La gràcia fa que les lletres siguin més reconeixibles entre elles i això en facilita la lectura. Si agafem dos exemples amb el mateix text i tapem les lletres per la meitat, la que té gràcia és molt més reconeixible. Com ho veus?
Basant-nos en aquest exercici i usant les lletres que es consideren de més difícil reconeixement (a,c,l,m,n,p,q,g,o), et proposo un rànquing de llegibilitat de 3 tipografies amb gràcia molt ben valorades (per ordre): Garamond, Bodoni i Didot.
Quina creus que té una major llegibilitat? A mi em sembla que la Didot. Em sorprèn la confusió que em genera la m, n, p i q de la Bodoni. La Garamond és elegant i també té unes lletres molt reconeixibles. La veritable llegibilitat en primer lloc depèn de la distància entre lletres i de la diferenciació de cada lletra entre si, però que l’element subjectiu és determinant.
Comments are closed, but trackbacks and pingbacks are open.