Si ets un senyor que viu a l’època feudal i ets el senyor de moltes terres segur que vius en un contant perill que els altres senyors feudals conquistin les teves terres. Què pots fer? Doncs en una època que l’ús de les armes és poc honrós, pots comercialitzar d’amagat amb els portuguesos, comprar armes, usar-les a tord i a dret, fer-te amb un major territori possible i jut després prohibir-les definitivament. Així va ser com el Shogun Tokugawa va apoderar-se del poder de tot el país i va passar a controlar els altres senyors o daimyo.
No sent suficient, s’assegurava de la seva fidelitat obligant-los a passar un any sencer al seu palau d’Edo, actual Tòquio i la ciutat més important del moment. Els grans senyors passaven un any al costat seu amic Tokugawa i un altre any el passaven a les seves terres llunyanes, amb l’obligació de deixar amb ell a la seva primera esposa i el primogènit. D’aquesta manera, sempre amb un somriure amable, si el senyor es plantejava trair o no complir amb el seu treball de recaptador i no tornar al cap d’un any, la senyora i el seu fill eren passats per l’espasa.
Així funcionava el Shogunat al s. XVI quan, i ara veureu per què us he explicat això, comencen a aparèixer i a popularitzar-se els shunga.
Shunga de Hishikawa Moronobu. segle XVII
A la ciutat d’Edo hi havia més de 1000 dones solteres (o gairebé); les senyores dels daimyo amb les dames de companyia i les minyones. Si a això li sumem uns milers més de senyors feudals, fills primogènits joves i en edat de bon merèixer, els seguicis masculins dels senyors, els seus assistents, els samurais i els criats, tenim embolics amorosos dia sí, dia també. Els shunga il·lustraven tot això i tenien una motivació humorística, eròtica i fins i tot política perquè els personatges que s’hi mostraven sovint representaven a persones que tothom coneixia. Per això no era habitual que aquests dibuixos es guardessin. Estaven fets per circular de mà en mà i riure una estona o usar com a “font d’inspiració”.
Hi havia una zona d’Edo especialitzada en tota mena de diversions; era una mena de barri de luxe on es trobaven tots aquests homes i dones pel llibertinatge.
Avui dia ens ha arribat un gran nombre de shunga que es remunten a l’antiguitat, però són d’origen xinès. Però continuació parlarem de les que es feien en el període Edo (1603-1867). De shunga encara es fan avui dia però el 1907 va passar a ser declarat material obscè i prohibit pel codi civil japonès. El porno no estrictament prohibit com a tal, està prohibit tot aquell material eròtic que pugui fomentar una relació sexual no enfocada a la reproducció.
Aquest post va ser publicat a merigil.blogspot en llengua espanyola http://merigil.blogspot.com/2011/10/grabados-pornograficos-el-japon-feudal.html
Col·lecció de shunga en aquesta web (anglès)
https://web.archive.org/web/20070401224522/http://www.musefineart.co.uk/SHUNGA/SHUNGAindex.htm
Comments are closed, but trackbacks and pingbacks are open.