El plet medieval: quan la justícia es feia davant de Déu
SOTA JURAMENT
En la Catalunya medieval, anar a judici no significava entrar en un tribunal tancat i solemne com els que avui coneixem. El plet era, sobretot, un acte públic, regulat per la llei i el costum, en què jutges, acusadors, defensors i testimonis participaven en un ritual jurídic que combinava arguments, documents, juraments i, en alguns casos excepcionals, fins i tot la intervenció de Déu.
Per entendre com funcionava aquesta justícia, cal imaginar-se una escena molt diferent de la d’un jutjat actual: una església, una plaça o una sala d’audiència; davant del jutge, les parts exposant les seves raons; pergamins que es presenten com a proves; testimonis que juren sobre relíquies sagrades i, al final, una sentència que pot obligar el perdedor a renunciar públicament als seus drets.
Un judici obert, però no per a tothom
Els documents medievals parlen d’audiències públiques. Això no vol dir necessàriament que qualsevol persona pogués entrar-hi i convertir el judici en un espectacle. La publicitat del procés significava, sobretot, que el jutge escoltava i dirigia les causes davant dels interessats i que el procediment no era secret.
La mateixa legislació establia que l’audiència no havia de ser interrompuda per crits ni aldarulls. Aquells que no tenien cap paper en el plet havien de mantenir-se al marge. Els jutges, a més, podien escollir determinades persones perquè fossin presents durant el judici i els ajudessin amb el seu consell.
Per tant, el plet era públic, però també estava sotmès a unes regles molt concretes.
No hi havia un únic edifici destinat als tribunals. Els judicis es podien celebrar en palaus comtals, episcopals o vescomtals, en sales d’audiència, en esglésies i, probablement, també en espais públics com les places.
Les ciutats i viles amb una certa importància administrativa (com Girona, Barcelona, Besalú o Empúries) van acollir nombrosos processos. Però també hi havia judicis en llocs sense una funció administrativa especialment destacada.
I hi havia una raó pràctica per desplaçar el tribunal: de vegades era millor anar allà on havia nascut el conflicte. Això facilitava la presència dels interessats i dels testimonis i permetia, si calia, comprovar sobre el terreny allò que es discutia davant del jutge.
Però hi havia també una raó més profunda: la justícia havia de ser coneguda. Un judici no només resolia un conflicte entre dues persones; podia servir perquè tota la comunitat sabés quins drets havien estat reconeguts i quins comportaments havien estat condemnats.
Les esglésies ocupaven un lloc especialment important en aquests processos. I no només per una qüestió d’espai.
La justícia medieval estava profundament vinculada a la religió. Jurar dir la veritat davant de Déu convertia el testimoniatge en alguna cosa més que una declaració: era un compromís sagrat.
Els testimonis podien posar les mans sobre un altar o sobre relíquies sagrades i jurar davant de Déu Pare, Jesucrist i l’Esperit Sant que explicarien allò que sabien. Després de declarar, ratificaven que havien dit la veritat sota jurament.
Quan la mort canviava els drets dels veïns
Les adveracions testamentàries es feien sovint a l’església, on els testimonis confirmaven les darreres voluntats del difunt. En el cas dels testaments orals, aquest procediment era essencial i permetia, alhora, que els veïns coneguessin els canvis de drets que comportava.
El ritual del plet
El procediment judicial seguia unes pautes força establertes, heretades en bona part de la tradició jurídica visigoda. El principal text legal de referència era el Llibre dels judicis, conegut en llatí com a Liber Iudiciorum, al qual s’afegien les disposicions d’època carolíngia.
El procés començava quan una de les parts formulava una acusació o demanda. Si es tractava d’una persona poderosa -un comte, un bisbe o un abat-, podia actuar-hi un procurador o mandatari en nom seu.
A continuació, el jutge interrogava la part contrària. Escoltava l’acusació i la defensa i, després, demanava les proves.
Aquí començava una de les parts fonamentals del plet medieval: els documents i els testimonis.
Els pergamins presentats davant del tribunal no es donaven per bons automàticament. Els jutges els examinaven i comprovaven que complissin els requisits exigits per la llei: que el document estigués correctament redactat, que constessin les subscripcions corresponents i que hi apareguessin els autors i testimonis quan fos necessari.
En els segles IX i X, i encara a començaments del XI, els tribunals catalans podien donar un gran valor als documents antics, inclosos els preceptes carolingis presentats com a prova.
Però quan els papers no existien -o no eren suficients- entraven en escena els testimonis.
Els testimonis no parlaven simplement perquè recordessin uns fets. Parlaven sota jurament.
I això convertia la mentida en una qüestió molt més greu que un simple engany: significava posar Déu com a garant d’una declaració falsa.
Un cop acabava el testimoniatge d’una de les parts, el tribunal preguntava a l’altra si tenia alguna objecció contra aquells testimonis o si podia presentar-ne d’altres, millors, que permetessin invalidar el que acabava de declarar.
Aquesta fórmula és especialment reveladora. El judici no consistia simplement a escoltar dues versions i escollir-ne una. Les parts tenien l’oportunitat d’aportar documents, testimonis i arguments per destruir les proves del contrari.
I quan ja no quedaven més proves, el procés arribava al final.
En alguns casos, el tribunal pronunciava formalment la seva decisió. Però no sempre calia arribar fins aquí.
Quan una de les parts reconeixia que no tenia més proves o que els testimonis de l’adversari no podien ser contradits, podia assumir la derrota. Llavors formulava una renúncia als drets que havia defensat durant el plet.
Aquesta renúncia podia tenir una enorme importància pràctica. En una societat en què la possessió de terres, drets i rendes era fonamental, reconèixer davant d’un tribunal que ja no es tenia dret sobre una propietat podia posar fi definitivament a una disputa.
La justícia medieval, per tant, no sempre necessitava una sentència contundent. De vegades, el mateix procediment portava una de les parts a reconèixer que havia perdut.
I si els homes no podien decidir?
És aquí on la història del plet medieval es torna especialment fascinant.
La justícia basada en documents, testimonis i juraments no sempre era suficient. Què passava quan no hi havia proves? I quan les versions de les dues parts eren incompatibles?
En alguns casos excepcionals apareixia una alternativa radical: el judici de Déu.
Les anomenades ordalies partien d’una idea molt pròpia de la mentalitat medieval: si els homes no podien determinar qui tenia raó, Déu podia fer-ho.
Una de les formes més conegudes era l’ordalia de l’aigua bullent. El procediment consistia a sotmetre l’acusat a una prova física i interpretar-ne el resultat com un signe de la voluntat divina.
A la Catalunya anterior a l’any 1000 es coneix almenys un cas extraordinari en què es va recórrer a aquest sistema. Un particular va ser acusat per l’abat de Sant Cugat d’ocultar el testament del seu germà, favorable al monestir. Malgrat les objeccions del jutge, l’acusat va voler defensar-se apel·lant al judici de Déu mitjançant una ordalia d’aigua bullent. I la va perdre.
El cas és excepcional precisament perquè aquest procediment no encaixa fàcilment amb la tradició jurídica del Llibre dels judicis. L’ordalia no hi apareix com un element central del sistema judicial, i això ha fet pensar els historiadors en una possible incorporació posterior o en influències externes.
L’aparició de les ordalies a la documentació catalana pot ser un indici d’un canvi més profund.
La tradició jurídica hispanovisigoda havia desenvolupat un sistema basat en lleis, documents, testimonis i procediments força elaborats. Però durant el segle X i a començaments de l’XI aquest sistema podia mostrar signes de desgast. El perjuri, la manca de documents i la dificultat de demostrar determinats drets podien deixar els tribunals sense eines suficients.
En aquest context, el judici de Déu podia aparèixer com una sortida.
Si els homes no podien descobrir la veritat, es confiava que Déu ho faria.
Això explica la paradoxa de la justícia medieval: era, al mateix temps, extraordinàriament formal i profundament religiosa. Un plet podia començar amb l’examen minuciós d’un pergamí, continuar amb testimonis que juraven sobre relíquies i acabar, en casos excepcionals, posant la resolució en mans d’una prova física interpretada com un signe diví.
I és precisament en aquesta barreja entre dret, poder, religió i violència on podem començar a entendre els crims medievals que arriben fins als nostres dies.
Perquè darrere de cada judici hi havia molt més que una disputa legal: hi havia terres, herències, diners, prestigi, poder i, sovint, una lluita per decidir qui tenia dret a explicar la veritat.
Bibliografia
- SALRACH I MARÈS, Josep Maria. Justícia i poder a Catalunya abans de l’any mil. Vic: Eumo Editorial. ISBN 978-84-9766-475-2.