Crims i justícia a la Catalunya medieval: els delictes de la gent corrent
Part 2: El poble
Part 2: El poble
Quan pensem en la justícia medieval, sovint ens venen al cap reis, nobles i grans conspiracions. Tanmateix, els arxius també conserven històries de pagesos, artesans, criades, moliners i mercaders que es van veure implicats en homicidis, robatoris, agressions o disputes familiars. Aquestes causes ens permeten descobrir la vida quotidiana de la Catalunya medieval i entendre com actuaven els tribunals davant dels conflictes més comuns.
Cal tenir present, però, una diferència important entre els segles XII i XIII i els segles XIV i XV. Dels primers s’han conservat relativament pocs processos judicials, ja que la documentació és escassa. En canvi, a partir del segle XIV disposem de centenars d’expedients molt complets, especialment conservats a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Alguns d’aquests processos són tan detallats que recorden autèntiques investigacions policials.
La venjança privada continuava sent una pràctica habitual. La mort d’un membre d’una família podia desencadenar anys de represàlies: crema de collites, robatori de bestiar, emboscades o nous assassinats.
Molts processos judicials comencen amb expressions com «per odi antic» o «per enemistat antiga», que evidencien que el crim era el resultat d’un conflicte llarg i arrelat. Els jutges intentaven imposar acords de pau entre les famílies, però no sempre aconseguien posar fi a les disputes.
Entre els pagesos, les disputes per la propietat eren una de les principals fonts de violència. Un simple desacord podia acabar en tragèdia.
Els conflictes més habituals sorgien per:
Les declaracions dels testimonis descriuen amb gran precisió qui va iniciar la baralla, quines armes portaven els implicats i fins i tot les paraules pronunciades abans del cop mortal.
Els processos per violació apareixen documentats sobretot als segles XIV i XV. Les víctimes acostumaven a ser criades, joves pageses, vídues o dones que viatjaven soles.
Els acusats sovint afirmaven que la relació havia estat consentida. Per això, els jutges intentaven reunir totes les proves possibles, com ara testimonis que haguessin sentit els crits de la víctima, lesions físiques, roba esquinçada o la conducta que havia tingut immediatament després dels fets.
Malgrat aquests esforços, no sempre s’arribava a una condemna.
Els raptes ocupen una part important de la documentació criminal medieval.
No tots consistien en segrestos violents. En alguns casos, una parella fugia voluntàriament per casar-se sense el consentiment de la família. En altres, però, la dona era obligada a marxar contra la seva voluntat.
Els tribunals havien d’esbrinar si hi havia hagut consentiment o si es tractava d’un delicte.
Els enverinaments són molt menys freqüents, però també apareixen als registres judicials.
Les sospites acostumaven a recaure sobre familiars, cònjuges o servents. Com que era molt difícil demostrar l’ús del verí, molts processos acabaven sense una condemna clara.
El procés de Pere de Palau
Un dels processos més destacats de finals del segle XIII és el de Pere de Palau, un funcionari reial.
Va ser acusat de nombrosos delictes, entre els quals:
El procés ocupa centenars de pàgines i inclou les declaracions de nombrosos testimonis, convertint-se en una font excepcional per conèixer la criminalitat i el funcionament de la justícia catalana de l’època.