Com funcionava la justícia a la Catalunya de l’any 1000?
SOTA JURAMENT
Per estudiar l’administració de justícia als comtats catalans abans de l’any 1000 disposem d’una font excepcional: els documents conservats en cartularis, diplomataris, col·leccions documentals i arxius. Entre els més valuosos hi ha les declaracions de testimonis, les actes de judici i les escriptures de definitio o evocatio, documents mitjançant els quals una de les parts renunciava a determinats drets o pretensions.
El nombre de documents conservats d’aquest període és extraordinari i constitueix una de les grans riqueses per estudiar la Catalunya medieval. Aquesta abundància no és casual. La societat del moment concedia una gran importància a l’escriptura com a instrument jurídic i com a prova dels drets.
Ara bé, els documents que han arribat fins a nosaltres ofereixen una imatge necessàriament incompleta. Per raons de conservació, la major part procedeix d’institucions eclesiàstiques —catedrals i monestirs— i dels grans llinatges aristocràtics, començant pels comtes de Barcelona. Això podria fer pensar que només els poderosos disposaven d’escriptures. Però no era així: també pagesos, tant petits com grans propietaris, podien tenir documents que acreditaven els seus drets.
A més, cal tenir en compte un altre biaix: els arxius dels poderosos tendien a conservar sobretot aquells documents que els eren favorables. Les actes judicials que demostraven que havien guanyat un plet servien per reforçar els seus drets patrimonials i les seves pretensions sobre rendes, prestacions o tributs.
A la pèrdua inevitable provocada per guerres, incendis, inundacions i altres accidents s’hi afegeix, per tant, una selecció conscient del que es va decidir conservar. El passat que ens ha arribat és real, però està esbiaixat. I aquesta és una de les primeres precaucions que ha de tenir qualsevol persona que vulgui investigar els conflictes i els crims de la Catalunya medieval.
Una justícia hereva dels visigots
La manera d’administrar justícia dels segles IX i X no va aparèixer del no-res. Les seves arrels es remunten, en bona part, a l’època visigoda, especialment al segle VII.
Una peça fonamental d’aquesta tradició jurídica era el Liber Iudiciorum, conegut també com a Llibre dels judicis o Llibre jutge. Aquest codi, elaborat en època visigoda, reflectia la barreja cultural entre la tradició germànica dels governants visigots i la majoria de població d’origen hispanoromà.
El Liber Iudiciorum continuava sent conegut pels jutges de la Catalunya dels segles IX i X. No era simplement un llibre antic guardat en algun arxiu: els tribunals el citaven per justificar les seves decisions i sentències. En algunes actes judicials, fins i tot, hi trobem copiats fragments del codi per fonamentar jurídicament el veredicte.
Per entendre aquella justícia, doncs, cal mirar tant els tribunals com les normes que els guiaven.
Qui jutjava a la Catalunya de l’any 1000?
Si volem entendre com funcionava un tribunal medieval, el primer que hem de preguntar-nos és qui en formava part.
Les actes judicials solen començar amb fórmules com «en presència de» o «en judici de», seguides dels noms de les persones que hi participaven. A partir d’aquestes llistes podem identificar diferents figures: els jutges, els anomenats homes bons i el saig.
A la presidència del tribunal hi podien trobar-se comtes, bisbes, abats, vescomtes i, en alguns casos, vicaris. De vegades hi havia una sola autoritat; en altres ocasions, dues o més presidien conjuntament el judici. Una combinació especialment habitual era la de comte i bisbe, encara que també trobem tribunals presidits per bisbes i abats, o per diferents membres de l’aristocràcia comtal.
Aquesta estructura reflectia una qüestió fonamental: qui tenia el poder de jutjar?
Durant l’època carolíngia, la potestat judicial última corresponia al monarca. A la Marca Hispànica, el rei carolingi exercia aquesta autoritat a través dels seus representants, entre els quals hi havia comtes, bisbes i abats.
Els privilegis d’immunitat concedits a seus episcopals i monestirs en són una bona mostra. Mitjançant aquests documents, el rei podia atribuir als bisbes o als abats la potestat judicial dins dels seus dominis i excloure’n expressament altres funcionaris, com els comtes o els jutges públics.
Però aquest sistema començaria a canviar durant el segle X.
Quan el judici es posava per escrit
Els autors materials d’aquests documents eren principalment homes d’Església. Abans de l’any 1000 escrivien sobre pergamins molt petits, aprofitant al màxim l’espai. Això explica que les actes judicials sovint siguin extremadament resumides.
El document no és, per tant, una transcripció literal del que va passar davant del tribunal. Els escribes seleccionaven els aspectes que consideraven importants i, en general, podien donar més protagonisme a les raons dels vencedors que a les dels perdedors. I encara hi havia una altra dificultat: les discussions entre les parts, els jutges, els testimonis, els acusadors i els acusats es produïen oralment, en la llengua parlada del país, mentre que l’acta es redactava en llatí.
En aquest procés de traducció d’una conversa viva a una llengua jurídica i escrita, inevitablement es perdien matisos. El document ens permet acostar-nos al judici, però mai no ens permet escoltar-lo exactament tal com el van viure els seus protagonistes.
Quan els comtes van començar a jutjar per si mateixos
Durant el segle IX, la monarquia carolíngia encara mantenia una autoritat efectiva sobre els comtats catalans. Però al llarg del segle X, el debilitament del poder carolingi i les crisis de legitimitat de la dinastia van provocar una transformació profunda.
Els comtes catalans van començar a exercir directament poders que abans havien desenvolupat en nom del monarca. Entre aquests poders hi havia també l’administració de justícia.
L’Església, en canvi, va mantenir durant més temps els vincles amb la monarquia carolíngia. Bisbes i abats continuaren acudint a la cort per renovar els seus privilegis d’immunitat i obtenir-ne de nous. Per això, quan la dinastia carolíngia es va extingir l’any 987, les institucions eclesiàstiques que disposaven d’immunitat van continuar exercint la potestat judicial dins dels seus dominis.
L’Església es mostrava així més conservadora i tradicionalista en la seva relació amb l’antiga autoritat reial. Però això no significava que estigués al marge del nou poder dels comtes. Al contrari: l’Església i l’aristocràcia comtal acabarien compartint molts interessos.
Els veritables protagonistes: els jutges
Malgrat que els comtes, bisbes i abats apareixen sovint al capdavant dels tribunals, els jutges eren l’engranatge essencial del sistema.
Eren ells qui dirigien realment els plets. Interrogaven les parts, escoltaven els testimonis, examinaven les proves escrites, estudiaven els límits de propietats i viles i, finalment, dictaven sentència. També podien obligar la part perdedora a renunciar a les seves pretensions.
Alguns jutges exercien aquesta funció durant molts anys i apareixen en tribunals diferents, cosa que indica que la seva experiència i coneixement jurídic eren especialment valorats.
Entre els noms que apareixen en la documentació hi ha Bonsom, Herbigi, Marc i Orús. La seva presència ens recorda que la justícia medieval no depenia únicament dels grans senyors: existia també un grup de professionals del dret que acumulaven experiència i prestigi.
El coneixement del dret visigòtic era especialment important. Encara a principis del segle XI, els jutges experts en la llei goda intervenien en conflictes de gran transcendència, inclosos els que enfrontaven les principals autoritats civils i eclesiàstiques dels comtats.
Els «homes bons»: els ulls de la comunitat
Al costat dels jutges apareix una altra figura curiosa: els anomenats homes bons.
Probablement eren membres destacats de les comunitats locals, sovint vinculats a les principals famílies del lloc on se celebrava el judici. També hi podien participar membres de les comitives dels senyors, com ara fidels amb funcions militars, i, en els tribunals presidits per autoritats eclesiàstiques, diversos clergues.
La seva funció era sobretot garantir la legitimitat social del tribunal.
Normalment no intervenien directament en el desenvolupament del judici. Eren, en certa manera, testimonis de l’acte: persones que podien donar fe que el procediment s’havia desenvolupat correctament, que havien escoltat la sentència i que podien explicar en el futur què havia passat.
Però la seva participació podia anar més enllà. D’acord amb la tradició jurídica visigoda, podien ajudar, per exemple, a determinar el valor d’una indemnització o a establir com s’havien de repartir determinats béns.
No sempre sabem exactament qui formava aquest grup. Algunes actes en donen una llista detallada; d’altres només mencionen uns quants noms i afegeixen que hi havia «altres homes bons» presents.
Això ens mostra que el tribunal medieval no era simplement una sala on un jutge imposava unilateralment una decisió. Al voltant dels jutges hi havia una comunitat que, d’una manera o altra, donava legitimitat al procés.
I el saig? Qui era?
Al final de les llistes de participants acostuma a aparèixer el saig, una figura que també provenia de la tradició visigoda.
La seva funció era molt més pràctica que la dels homes bons. El saig estava encarregat de mantenir l’ordre, garantir la compareixença de les persones requerides pel tribunal i assegurar que les decisions judicials s’apliquessin.
En altres paraules, si els jutges determinaven què havia de passar, el saig contribuïa a fer que realment passés.
I això és important per entendre el funcionament de la justícia medieval. Una sentència no servia de gaire si ningú podia obligar les parts a complir-la. El tribunal necessitava, per tant, mecanismes que garantissin tant l’ordre durant el judici com l’execució de la decisió final.
Quan un judici també era una disputa pel poder
La jurisdicció medieval no era només una qüestió legal, sinó també una forma d’exercir poder sobre un territori. Comtes i bisbes podien compartir tribunals, però la competència depenia de factors com la naturalesa del conflicte, la residència dels implicats o la ubicació dels béns. Quan un litigi afectava propietats dins del domini episcopal, el tribunal del bisbe podia intervenir. Però si es qüestionava la propietat d’una vila sencera, el conflicte adquiria una dimensió política: negar que una vila pertanyés al bisbe significava també posar en dubte la seva autoritat sobre aquell territori. Això va passar l’any 980, quan els habitants del Palau de Santa Eulàlia es van enfrontar al bisbe de Girona. En aquella societat, propietat, jurisdicció i poder estaven estretament vinculats.
La Catalunya de l’any 1000 tenia una justícia molt diferent de la nostra, però això no significa que fos un sistema caòtic o sense normes.
Hi havia una tradició jurídica consolidada, procediments, autoritats amb competències diverses, jutges especialitzats, testimonis i funcionaris encarregats d’executar les sentències. El Liber Iudiciorum proporcionava una base jurídica que els jutges coneixien i utilitzaven, mentre que l’estructura dels tribunals reflectia la complexa distribució del poder entre la monarquia, els comtes i l’Església.
Al mateix temps, era una justícia profundament condicionada per la societat del seu temps. El poder polític, la propietat de la terra i la jurisdicció estaven estretament vinculats. Els documents que ens han arribat també reflecteixen aquesta desigualtat, perquè els poderosos van tenir més capacitat per conservar els seus arxius i deixar constància escrita dels seus triomfs.
Per això, quan estudiem un judici medieval, no només hem de preguntar-nos qui va guanyar. També ens hem de preguntar qui va poder escriure la història d’aquell conflicte, qui va conservar el document i quines veus han desaparegut pel camí.
Perquè darrere de cada plet hi ha una història de poder, de drets i de conflictes. I és precisament en aquests documents, aparentment freds i jurídics, on podem començar a escoltar les veus d’una societat que, fa més de mil anys, també tenia els seus litigis, les seves disputes i, de vegades, els seus crims.
Això és el que ens permet reconstruir la justícia medieval. I també és el punt de partida per entrar, sota jurament, en els conflictes més foscos de la Catalunya de l’any 1000.
Bibliografia
- SALRACH I MARÈS, Josep Maria. Justícia i poder a Catalunya abans de l’any mil. Vic: Eumo Editorial. ISBN 978-84-9766-475-2.