L'assassinat de Pere Gil (Pontils, 1370)
SOTA JURAMENT
SOTA JURAMENT
(Sona el vent. Una campana llunyana. Un corb. Uns passos damunt la terra.)
NARRADOR
Catalunya.
Any 1370.
Quan pensem en assassinats medievals ens imaginem castells, reis, cavallers… i gent vestida amb armadures que pesaven més que un Seat Panda.
Però la majoria dels crims no passaven als palaus.
Passaven als camins.
Als camps.
Entre veïns que es coneixien massa.
I avui viatgem fins a Pontils.
Un poble petit de l’Empordà.
Tan petit que, si hi havia una discussió, l’endemà ja la coneixien les gallines.
Aquell any, un home anomenat Pere Gil va sortir de casa.
No hi va tornar mai més.
I el millor de tot…
és que nosaltres sabem què va passar.
No perquè algú ho expliqués.
Sinó perquè un escrivà ho va deixar tot per escrit fa més de sis-cents anys.
I aquests papers…
parlen.
No hi ha llum elèctrica.
No hi ha policies.
No hi ha CSI.
Si trobes un cadàver…
l’única tecnologia disponible és el veí que diu:
«Jo ja ho deia que aquell no acabaria bé.»
Pere Gil apareix mort.
No sabem encara qui és el culpable.
Però sí que sabem una cosa.
Quan hi ha un assassinat en un poble de trenta o quaranta famílies…
ningú és realment desconegut.
Tothom té enemics.
Tothom té deutes.
I tothom té una versió dels fets.
Abans de començar a buscar culpables…
hem d’entendre una cosa.
La justícia medieval no era tan caòtica com ens han fet creure.
No era perfecta.
Ni molt menys.
Però tampoc consistia a penjar el primer desgraciat que passava.
S’obrien investigacions.
Es prenien declaracions.
Es buscaven testimonis.
I els escrivans ho anotaven absolutament tot.
Per sort nostra.
Per desgràcia dels acusats.
Perquè una mentida escrita sobre pergamí dura molt més que una excusa improvisada.
Qui podia voler mort Pere Gil?
Els documents comencen a dibuixar un cercle.
Familiars.
Veïns.
Homes amb qui havia discutit.
Persones que aquell dia eren massa a prop…
o curiosament massa lluny.
I aquí passa una cosa meravellosa dels processos medievals.
Els testimonis no saben mentir gaire bé.
No perquè fossin més honestos.
Sinó perquè no sabien que sis-cents anys després hi hauria algú llegint-los paraula per paraula.
Hi ha contradiccions.
Silencis.
Gent que recorda coses molt concretes…
i d’altres que, curiosament, aquell dia no recorden absolutament res.
Quina casualitat.
El gran protagonista de la història no és només Pere Gil.
És el procés judicial.
És com tenir una màquina del temps.
Cada declaració és una finestra oberta.
Sabem qui parlava amb qui.
Qui s’enfadava.
Qui devia diners.
Qui havia amenaçat algú.
I descobrim una realitat sorprenent.
La Catalunya del segle XIV s’assembla molt més a nosaltres del que voldríem admetre.
Canvien les espases.
Canvien els noms.
Però les enveges…
continuen sent exactament les mateixes.
A poc a poc…
la investigació apunta cap a un responsable.
No perquè aparegui una prova espectacular.
No hi ha ADN.
Ni empremtes.
Ni càmeres.
Hi ha persones.
I les persones s’equivoquen.
Parlen massa.
Es contradiuen.
I acaben deixant rastre.
És gràcies a aquest rastre que avui podem reconstruir un assassinat com si hagués passat la setmana passada.
Quan tanquem el procés judicial…
ens queda una pregunta.
Quants assassinats semblants van desaparèixer sense deixar rastre?
Probablement milers.
Aquest no.
Aquest va tenir la sort…
o la desgràcia…
de quedar escrit.
Sis-cents cinquanta anys després…
Pere Gil encara ens explica la seva història.
Només cal saber llegir entre les línies.
Perquè, a vegades…
els pergamins també criden.
Jo sóc…
i això és Sota Jurament.
On els morts fa segles…
encara tenen coses a declarar.
:::
Aquest format té diversos ingredients que solen enganxar l’oient:
Ara bé, si vols un podcast que pugui competir en ritme amb Crims, faria un pas més enllà: treballaria el guió sobre el procés judicial real de 1370, citant fragments originals del document, reconstruint els interrogatoris i acabant cada episodi amb un cliffhanger. Això donaria la sensació que l’oient està escoltant una investigació en directe, però basada exclusivament en fonts medievals. És un enfocament molt distintiu i, alhora, rigorós.
https://patrimoni.gencat.cat/es/catalunyapaisdarxius/recurso-digital/recurso/document/causa-judicial-per-lassassinat-de-pere-gil-davant-el-batlle-de-pontils-barnat-alio-sota-la-jurisdiccio-delisenda-de-cervello
(Vent. Una campana. Passos sobre terra. Un corb.)
NARRADOR
Hi ha assassinats que fan història.
I n’hi ha d’altres que gairebé desapareixen per sempre.
L’any 1370, en un petit poble de la Catalunya Nova, un home anomenat Pere Gil va ser assassinat.
No era rei.
No era noble.
No era bisbe.
Era un veí més.
Però algú va considerar que havia de morir.
Sis-cents cinquanta anys després, encara podem seguir el rastre del seu assassí gràcies a una cosa inesperada.
Un procés judicial.
Un plec de pergamins.
I desenes de declaracions que han sobreviscut al temps.
Avui…
obrim el sumari.
(So de pergamí obrint-se.)
NARRADOR
Som a Pontils.
És l’any 1370.
Catalunya viu un període convuls. Fa només unes dècades que la pesta negra ha sacsejat el país. Els conflictes entre senyors, les dificultats econòmiques i la violència quotidiana formen part de la vida de moltes comunitats rurals.
Però aquest cas no parla de reis.
Parla d’un poble.
Dels seus habitants.
I d’un assassinat que acabarà davant del batlle.
L’expedient original es conserva avui a l’Arxiu Comarcal de la Conca de Barberà.
No és una llegenda.
No és una crònica escrita molts anys després.
És la investigació judicial oberta arran de la mort de Pere Gil.
I això vol dir que, mentre avancem en aquesta història, no seguirem rumors: seguirem les petjades que va deixar la justícia medieval.
Qui era aquest home?
Quina vida feia?
Era un pagès?
Un propietari?
Tenia família?
Tenia enemics?
El procés judicial no s’obre perquè fos una persona poderosa.
S’obre perquè algú l’ha matat.
I quan un crim altera la pau pública, la justícia hi intervé.
Perquè un homicidi no és només una tragèdia familiar.
És també una ofensa contra l’ordre del senyor jurisdiccional.
Imaginem Pontils.
Carrers de terra.
Cases de pedra.
Horts.
Vinyes.
Boscos.
Un poble on gairebé tothom es coneix.
I precisament per això, quan algú mor de manera violenta, costa creure que ningú no hagi vist res.
Algú devia sentir una discussió.
Algú devia veure una ombra.
Algú devia notar una absència.
La pregunta és…
qui parla?
I qui calla?
(So del pergamí.)
NARRADOR
Ara arriba el moment més especial d’aquest podcast.
No parlarem nosaltres.
Parlarà el document.
[En aquest punt s’incorporarà la lectura literal de la primera declaració del procés judicial quan disposem de la transcripció.]
Després d’escoltar aquestes paraules, ens fem una pregunta molt senzilla.
Què ens està explicant realment aquest testimoni?
Què diu?
I què evita dir?
Avui estem acostumats a pensar en empremtes, ADN o càmeres de seguretat.
L’any 1370 no hi havia res d’això.
La investigació depenia de les persones.
De la memòria.
De la reputació.
I sobretot dels testimonis.
Cada declaració podia acostar el batlle a la veritat…
o allunyar-lo completament.
Qui podia voler mort Pere Gil?
Encara no tenim una resposta definitiva.
Però sí una llista de persones que apareixen repetidament al procés.
Cada nom és una porta.
Cada declaració és una peça del trencaclosques.
I, com passa en totes les investigacions, alguns expliquen massa coses.
D’altres…
massa poques.
En tota investigació hi ha un instant en què alguna cosa canvia.
Pot ser una frase.
Una contradicció.
Un testimoni inesperat.
O una simple pregunta del batlle.
Aquest és el moment en què el procés deixa de ser una successió de declaracions.
I comença a assenyalar una direcció.
La setmana vinent obrirem els següents folis del procés.
Coneixerem els primers testimonis.
Veurem com interrogava la justícia medieval.
I descobrirem per què un dels declarants podria haver canviat la investigació per sempre.
Perquè els pergamins…
tenen memòria.
I encara no ens ho han explicat tot.
(Música de tancament.)
Lorem ipsum dolor sit amet, consectetur adipiscing elit. Ut elit tellus, luctus nec ullamcorper mattis, pulvinar dapibus leo.