ART: Història d'una paraula que ningú sap ben bé com definir
L’ART és una paraula que suscita molta controvèrsia a l’hora de ser definida. Què és l’art? És una pregunta de resposta complexa, tot i que no és tan difícil com molts de vosaltres poden imaginar.
Sovint, quan ens fem aquesta pregunta, el que realment busquem és determinar si alguna cosa que estem veient encaixa o no dins de la categoria que cadascun de nosaltres té al cap. Per a molts, si una obra no ens sembla “bonica” o “ben feta” o “notem que l’artista ha dedicat temps o té molts coneixements sobre com representar la realitat de manera convincent, direm “això no és art”. Així i tot, el més probable és que si el que estem veient és alguna cosa feta per un ésser humà mitjançant la qual s’interpreta el real o es plasma l’imaginat amb recursos plàstics, lingüístics o sonors, és art. Encara que ens sembli no gaire aconseguit. Sovint, el terme art es vincula amb la idea d’elevació, perfecció que no té res a veure amb el que és realment. No entenc per què ens costa tant parlar d’art dolent o art mal fet o art de poca qualitat. Existeix molt art molt dolent i, així i tot, és art.
Avui no ens endinsarem més en aquestes qüestions, encara que podria donar per a més. Parlarem del fet que el concepte d’art ha estat diferent al llarg de la història.
A continuació, pots llegir (de manera bastant simplificada) el que ha significat l’art al llarg de la història (o des que tenim documentació sobre això).
Grecia antiga
Quina obra t’agrada més?
Sigui quina sigui la que trieu, veureu que totes dues s’assemblen més del que sembla.
Potser no us ho creureu, però en el seu temps, la segona escultura (ambdues ho són) no tenia l’estatus d’Obra d’Art que té avui dia la primera, la de Calder. És que a l’antiguitat grecoromana, l’art era bastant diferent del que s’entén avui dia, ja que el valor entre els objectes d’aquestes dues imatges era el mateix.
Això es deu al fet que en el passat, les escultures es valoraven des d’una perspectiva diferent de la que tenim avui dia.
Concretament, es posava més èmfasi en l’habilitat i destresa que algú havia demostrat, considerant aquesta habilitat com a alguna cosa que qualsevol podia aconseguir si practicava i estudiava molt.
La creativitat personal de l’artista no importava gens ni gota.
Fer “art” (el que avui considerem art antic) era una de les pitjors coses que es podien fer. Tenim constància que, per la gent comuna, era considerat una desgràcia si la teva filla s’enamorava d’un artista igual que si ho fes amb un enginyer, perquè tots dos guanyaven molt pocs diners.
Així que els treballs d’un arquitecte, un escultor i un pintor eren exactament iguals que els d’un fuster o un teixidor, o qualsevol persona que treballés amb les seves mans, quelcom trist i poc desitjable. Si avui dia un grec s’aixequés i veiés gent visitant un museu, es partiria de riure, ja que per a ell seria com si paguéssim entrada per anar a una ferreteria a mirar eines i claus.
El Dorífor de Policlet (imatge de la dreta) és el resultat del seu Cànon de mesures del cos humà perfecte, per això se’n diu el Cànon de Policlet. Aquest Cànon no és l’escultura que veieu, sinó que era una obra, un text escrit, que no ens ha arribat a actualitat.
Aristòtil
L'art és la disposició de produir coses de forma racional.
Quintilià
"Via et ordine" pels grecs: organitzar i seguir un ordre precís en l'expressió artística.
Galè
L'art és un sistema de regles.
Plató
El treball irracional no és art.
Els grecs parlaven de “tècnica” quan parlaven d'”art” i pensaven que les ciències, com l’astronomia o la geometria, i les arts artesanals, com la pintura, l’escultura i l’arquitectura, feien la mateixa funció.
Hi havia un parell d’activitats que valoraven com a quelcom sagrat per damunt de totes les arts. Eren la Poesia i la Música.
Per a nosaltres, la poesia i la música avui dia no tenen la mateixa funció que tenien per als antics grecs.
Els grecs veien una relació entre la poesia i la música amb el món dels déus. Es relacionaven amb Apol·lo i les profecies. Aquest es manifestava als mortals a través de la Pítia, la sacerdotessa que a Delfos, amb l’ajuda “màgica” del llorer ingerit en grans quantitats és al·lucinogen, entrava en un èxtasi diví que li revelava el futur al visitant.
Tant la música com la poesia grega tenien una mètrica, una forma que es podia escriure al pergamí o a la tauleta de fang, però, clar, una partitura no és música del tot fins que no la fas sonar (i amb la poesia, que només s’entenia si es deia en veu alta, passava el mateix).
La música i la paraula flueixen més enllà d’un espai i d’un temps, són com un espectre intangible que va directament als nostres interiors per alterar les nostres emocions.
Seguim amb antiguitat, però fem un salt cap a l’imperi romà.
No sabem exactament com sonava la música antiga, però aquesta és una interpretació. Recordeu que pels grecs bellesa, natura i matemàtica eren pràcticament sinònims.
Antiga roma
La idea de l’art com a ofici manual en el món grec antic continua més o menys durant el període romà. No obstant això, aquesta gent ho complica una mica més cercant diferències.
Gairebé tots van fer una separació en dues o tres (o cinc).
Sèneca
Va separar les arts en dues categories:
- Les que servien per ensenyar (les púberes).
- Les que servien per divertir-se (les ludicrae).
Estava fusionant dues classificacions prèvies que ja s’havien començat a mencionar: la dels sofistes i la de Galè. Em sembla molt interessant que ja des de temps tan antics es percebi un ús lúdic de l’art, fins i tot abans de veure’l com a art, cosa que també crec. De fet, moltes vegades l’art contemporani ens produeix rebuig perquè es pren massa seriosament.
Quintilià
Va dividir l’art en tres:
1. Les arts que consisteixen només en l’estudi (arts teòriques). Per exemple, l’Astronomia.
2. Les arts que consisteixen en una acció, però no produeixen res (arts pràctiques). Per exemple, la Dansa.
3. Les arts que consisteixen en acció i, a més, produeixen objectes que continuen existint després que l’artista deixa la seva activitat (arts productives). Per exemple, la Pintura.
Lucius Tarhaeus
El senyor Lucius Tarhaeus, conegut en la seva època, però avui dia només el recorden uns pocs experts en gramàtica, va afegir un quart apartat a la divisió de Quintilià:
4. Arts “orgàniques”: en relació amb les dues últimes (les arts pràctiques i les productives) però que fan servir una eina. Aquí va ser on va posar la música, ja que es necessita un instrument per a la seva “fabricació”.
Ciceró
Va dividir les “arts” de diverses formes. Total, que no sé si després de tantes divisions ho va acabar tenint molt clar. Ja es sap que quan ets polític, el millor que pots fer és parlar sense pensar gaire bé en el que has dit anteriorment*3.
Va fer una divisió de tres “arts”:
1. Arts Màximes (majors): assumptes polítics i militars.
2. Arts Mitjanes (mitjanes): les purament intellectuals com la ciència, la poesia i la retòrica.
3. Arts Menors (menors): la pintura, l’escultura, la música, la interpretació i l’atletisme.
Aquí, la gran novetat! Fins ara, si no us havíeu adonat, totes les arts eren menyspreades per igual, però, amb Ciceró, hi ha algunes que es consideren millors que altres. I tots sabem què significa que alguna cosa sigui millor que una altra… Veritat?
Horaci
Poc després, el romà Horaci escriurà LA FRASE que va provocar que tot l’art del Renaixement fos com ha estat i és: Ut pictura, poesis (com la pintura, la poesia). És a dir, que la pintura i la poesia fan el mateix: imitar la natura.
I abans que comencés el que anomenem edat mitjana, un dels personatges de la història que més han influït en la creació de la religió catòlica, també va fer la seva classificació.
Plotí
Parlem de l’inigualable… Plotí!
Va separar les arts en 5 categories diferents:
1. Les arts que produeixen objectes físics com l’Arquitectura.
2. Les arts que ajuden la natura com seria la Medicina i l’Agricultura.
3. Les arts que imiten la natura com la Pintura.
4. Les arts que milloren l’acció humana, com la Retòrica i la Política.
5. Les arts purament intellectuals com les Matemàtiques.
Plotí pensava que cada una d’aquestes classificacions es mereixia un grau diferent d’espiritualitat. No totes les arts estaven igual de prop de Yahvé (o ajudaven l’home a estar igual de prop d’Ell). Plotí pensava que, com en tot l’univers, hi havia una jerarquia també en allò que feia l’home.
Els que ho tenien millor per anar al cel eren els més intellectuals com els matemàtics i els que menys, els arquitectes*4.
Podeu veure que el que abans s’entenia com a art incloïa moltes coses que avui dia ningú considera com a tal. Per això em sembla (com a mínim a mi) curiós que davant d’un quadre abstracte hi hagi qui digui que allò NO és art. Molta gent pensa que es tracta d’un comentari propi i molt actual. Doncs com que no.
El proper dia continuem amb l’Edat Mitjana.
Tatarkiewicz. El arte: historia de una clasificación. Historia de seis ideas. 2002, Ed. Tecnos, p. 79-102.
Comments are closed, but trackbacks and pingbacks are open.