Hola! T’hauràs adonat que per totes bandes, inclòs al pòdcast Sota Jurament, es va parlant en plural, com si haguéssim de ser més d’una. Quina gràcia! Però és que des dels primers comentaris de text que vaig fer a l’institut, ja fa una pila d’anys, sempre m’ha quedat allò de no has mai de posar «jo dic» o «jo penso». Més que res per si et cau una pedrada per dir alguna bestiesa. Però no: a Sota Jurament, de moment, sóc jo sola (amb alguna ajuda de veus i algúna bona idea o consell donat -gràcies, Sergi!-).

I qui sóc jo? Doncs la Meritxell, una historiadora de l’art a qui li encanta la història i amb una curiositat gairebé obsessiva per tot. De fet, potser et preguntes per què, sent historiadora de l’art, no parlo d’art. Doncs mira, perquè m’imposa massa, ara per ara, fer-ho. I portava uns dos anys encallada només intentant trobar un tema.

Fa molt temps que vaig deixar la carrera i moltes coses les tinc, diguem-ne, rovellades, i això em frenava molt. Em feia molta por ficar la pota amb alguna tonteria perquè l’art i l’estudi de l’art és una cosa molt seriosa, encara que no ho sembli: ens parla de tot allò que està a la base del que, a vegades, ens fa prendre una decisió i no sabem ben bé per què. Les imatges mai són innocents i són molt poderoses.

L’art sempre s’ha dit que ens fa sentir cosetes. Bé, sí. Però aquestes cosetes es transformen en opinions, i les opinions, en maneres de viure i d’entendre el món i els altres.

Perdoneu, que ja m’allargo.

Res, com que estava encallada i m’agrada el True Crime, vaig començar a investigar sobre el nostre passat judicial i haig de reconèixer que no en tenia ni idea i m’ho estic passant molt bé. Estic aprenent moltíssim i, com que, si fico la pota, sempre em puc disculpar amb allò de «és que la meva especialitat són les imatges…», i em quedo tant ample.

El cas és que parlar de quelcom força deconegut per a mi és una excusa per fer-ho i per fer-ho cada dia millor. Espero que així sigui.

De moment, estic buscant xarxes on anar penjant els programes. Us aviso.